En Joan és fill de botiguers. A casa no li va faltar mai un plat calent ni unes bones paraules. Amb amor i dedicació, l’encoratjaven a esforçar-se per a forjar un futur pròsper. No eren pas rics, però anaven fent bullir l’olla, i amb el peix al cove, qui dia passa, any empeny.

El negoci rutllava, i van decidir que la millor inversió era l’educació del nen. Va estudiar al Montessori, i quan ja estaven convençuts que faria ESADE, en Joan es va matricular a la carrera d’Història.

A la universitat va participar activament en moviments socials, ecologistes i d’esquerres, i va viure la creació d’un nou partit assembleari que pretenia canviar les estructures preestablertes: la Candidatura d’Unitat Popular. La política, el cinema en versió original i el reciclatge es van convertir en les seves obsessions.

Ja d’adult i havent format una família, va aconseguir arribar al Nirvana de tot bon ecologista: no produir cap residu. En Joan anava a comprar al mercat amb cistell i carmanyoles per evitar qualsevol envàs, elaborava pasta fresca, l’aigua era d’osmosi, el vi a granel, com el detergent de la rentadora, que utilitzava per netejar els bolquers de roba del petit. Una vegada a la setmana agafava la Girocleta per anar al Truffaut i esbargir-se.

De res han servit les al·legacions, i ha hagut de pagar la taxa d’escombraries amb més de cent quaranta euros de recàrrec per no arribar a les vint-i-quatre obertures al semestre dels contenidors. El consistori ha sentenciat que en Joan no recicla perquè no en fa ús, però no té res per llençar-hi.  De la minsa fracció orgànica de la cuina de reaprofitament, en fa compost per a les tomateres urbanes.

Trist i decebut, ara, fins i tot, s’ha apagat la pantalla del seu oasi que l’esbargia. En Joan mira enrere i recorda amb enveja la vida plàcida dels seus pares quan era petit: botigueta, peix al cove i qui dia passa, any empeny. Si pogués, es faria convergent, però aquesta ja és una altra història.