Quan falta poc més d’un mes per a les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica, una part de l’equip de campanya de la candidata Kamala Harris ha aterrat a Catalunya. Els últims sondejos publicats pronostiquen un empat tècnic entre demòcrates i republicans, i els equips de campanya s’esforcen per tal de poder decantar la balança.
L’obsessió de l’equip de Harris és el de convertir el seu personatge en una figura carismàtica. Són molts els líders mundials objectes a estudi per l’equip dels demòcrates. Franklin D. Roosevelt va estabilitzar l’economia durant la Gran Depressió i va liderar el país durant la Segona Guerra Mundial. A Winston Churchill també se’l recorda per a la seva determinació a l’hora de derrotar l’Alemanya nazi i per la seva magnífica retòrica. Mahatma Gandhi, gràcies a la resistència no violenta i a la desobediència civil, va mobilitzar a les masses fins aconseguir la independència de l’Índia. I Nelson Mandela esdevingué president de Sud-àfrica després de passar-se vint-i-set anys a la presó per la seva lluita conta l’apartheid.
Però tots aquests líders van lluitar amb fermesa en un moment determinat de la història on el lideratge era necessari per a la solució d’un conflicte. En períodes de pau i d’estabilitat econòmica, és difícil recordar lideratges carismàtics, i és per aquesta raó que els politòlegs i sociòlegs estatunidencs s’han fixat en el nostre país. Volen trobar l’explicació de com, en només dues dècades, la política catalana ha estat encapçalada per líders de talla i reconeixement mundial.
Josep Tarradellas i Joan torna de l’exili a finals de setembre de 1977 i es restaura la Generalitat de Catalunya. Les posteriors eleccions posen al capdavant de la institució a dos personatges sense cap mena de transcendència, Jordi Pujol i Soley, que presidirà la institució durant 6 legislatures, i Pasqual Maragall i Mira, exalcalde de Barcelona i proclamat 127è president de la Generalitat. Però la societat catalana no estava preparada pel que havia de venir.
José Montilla i Aguilera va exercir de batlle de la capital cultural del país, Cornellà de Llobregat, durant dos decennis. També va ser el ministre d’Indústria del govern espanyol presidit per José Luís Rodríguez Zapatero. Quan Maragall va renunciar a la reelecció, l’executiva del PSC no va dubtar a fer-lo presidenciable. Montilla, amb els seus dots de lideratge, la seva presència i, sobretot, la dialèctica i uns discursos que, ja com a president, passaran a la història de la política mundial, va liderar la Generalitat amb mà de ferro.
Des del 2010 fins al 2017 són anys de transició, amb dos presidents sense rellevància política. Artur Mas i Gavarró i Carles Puigdemont i Casamajó. Quan Puigdemont ha de nomenar un successor a causa de la impossibilitat d’acudir al ple d’investidura sense ser detingut, tots els analistes esperaven que la presidència recaigués sobre un personatge de segon nivell per a facilitar una possible tornada de Puigdemont. Cap analista ni tertulià va predir un president de la talla de Joaquim Torra i Pla.

Els experts coincideixen que el fenomen Montilla entra dins dels cànons de la normalitat, polítics d’una vàlua excepcional poden aparèixer quan ningú se’ls espera. El que no té explicació és la successió de tres líders consecutius amb el carisma de Mandela, Gandhi i Churchill. Al pragmatisme i valentia de Torra el va succeir l’alçada política de Pere Aragonès i Garcia. El fenomen Salvador Illa i Roca sembla que pot superar als seus predecessors. Mai Catalunya havia estat objecte d’estudi i d’admiració internacional, i tot gràcies al carisma dels presidents Montilla, Torra, Aragonès i Illa.
Si Kamala Harris aconsegueix impregnar-se d’una petita part l’essència dels nostres líders polítics, té la presidència assegurada.

F.C.R.